"és extrany, ja fa un any que no estàs aquí, que no t'oloro, que no et truco, que no t'abraço, i què vols que et digui...sent sincers, se'm està fent molt difícil..és impossible no trobar-te a faltar ja que com dic sempre, cada cosa em recorda a tu, les impales pel carrer (que les reconeixo a 30 metres només pel seu característic soroll), les cançons, les paraules, quan escolto "visca el barça", quan em miro al mirall i veig que tinc la teva boca de bessugo, quan miro als avis, quan escolto la teva música, quan desperto cada dia i les parets que m'envolten estan plenesde fotografies teves i meves, quan penso i no paro de pensar, que és practicament, tot el dia...
qui anava a dir que realment és veritat, te'n has anat, i ja no tornaràs, i demà haig d'anar a una missa que encara em confirma més que no estic vivint un malson, que és cert, que demà és el primer aniversari de la teva mort...No vull, no puc acceptar-ho, et necessito.. però davant aquesta impotència de no poder fer res, només desitjo i sempre continuarè desitjant que estiguis on estiguis, no deixis mai d'enyorarme, de seguirme a cada lloc on vaig, de somriure quan em vegis somriure a mi, que continuis sent aquella força que d'alguna manera sempre hi és, aquella força que cada cop que tot em cau als peus, veig el teu somriure i els teus ulls amb aquella mirada intensa que em porten als repetits instants que em deies "per tu, continuo lluitant, carinyo"...
Saps? Se’m fa tan estrany anar caminant pel carrer i veure totes les families felices, veure les mares amb les filles , els avis amb el nets somrient, els germans amb les germanes, però tot això encara ho aguanto, ara, quan veig un pare amb una nena petita, no ho puc aguantar, i em poso a plorar.
És Nadal, i tu no hi ets. Llavors que algú m’expliqui que collons vol dir el Nadal, perquè en teoria diuen que “hem d’estar tota la familia junta”. I per a mi la meva principal família erets tu…i ara que passa? Que no hi ets. Que no pots escoltar nadales al meu costat, que no em desitjaràs Bon Nadal, que no m’abraçaràs i m’amagaràs els regals per casa, que no menjarem junts els raims mentre et rius de que m’enuego cada dos per tres…, que no t’asseuràs al meu costat quan menjem la sopa de galets, que no et podré desitjar un bon any nou, que no et podré abraçar i dir-te que m’encanta que passem junts un Nadal més.
No puc més papà…no puc més, no puc pensar que jo estaré brindant copes de cava mentre tu ja no estàs aquí, no puc imaginar-me quina serà la meva cara quan estiguem tota la familia asseguts a taula i falti una cadira per omplir.. I que no hi hagi cap paqueta amb el teu nom. I que només hi hagi fotos teves per la casa…jo no vull les fotos, jo et vull a tu, et vull a tu i al teu carinyo que em feia sentir la persona més rica del món pel simple fet de tenir-te com a pare.
T’enyoro tant… que cada nit quan vaig adormir desitjo somiar amb tu, ja que es la única manera amb la qual durant unes hores puc estar amb tu, cantant, ballant, parlant, fen-te petons… ara, quan desperto, voldria no haver-me despertat mai.
Potser la gent pensarà que sóc ridicula, o potser pensaran que no sé res de la vida…però jo et vull desitjar un preciós Nadal..perquè et juro que el disfrutaré doblemente, tant per mi, com per tu.
Em sembla mentida que ens hagis d’escoltar mitjançant un paper escrit per mi.
La veritat papà, ja no sabem si plorar o bé somriure. I dic somriure ja que veig que tots els que estem aquí desitgem que sàpigues que no et diem adéu, tan sols et volem desitjar una sort impressionant i un positivisme encara major, perquè el teu camí, on vulgui que estiguis, sigui tant o més meravellós del què ha sigut aquí amb nosaltres.
Ara, et diria tantes coses… però al mateix temps seria repetir-te el què ja saps des del primer dia que et vaig conèixer, el dia que vaig conèixer el meu pare, el meu “papi”. Ets i sempre seràs un gran “impalero”, un gran gran guaperas, un gran bromista, un gran sabedor de la vida, un perfecte fill, un grandíssim per no dir el millor pare del món amb diferència, però per davant de tot, una grandíssima, enorme i admirable persona. Les persones com tú, al cel es necessiten. Sé que ens estàs sentint, observant, i sé que somrius amb aquell somriure que tant et caracteritza.
T'estimo com a res, ja tu he dit tants cops que ja és inútil repetir-ho tant, però no vull que mai ho deixis de saber.
Marta, la teva nena."
Júlia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada